En ocasions, una decisió pot canviar el curs de les coses. Una dècima de segon pot fer que tot giri cap al costat fosc o inundar-lo de llum. Marcos Hourmann va prendre una determinació que va transformar la seva vida en un “tsunami que va arrasar amb tot”, confessa en una conversa amb La Vanguardia. Una decisió de la qual no es penedeix i que el va convertir en el primer metge condemnat a Espanya per realitzar una eutanàsia.
Originari de Buenos Aires, va néixer el 1959 i és el petit de tres germans. Del més gran, Enrique, va néixer la seva passió per la medicina, que el va portar a graduar-se com a metge a la Universitat de Buenos Aires. Viatger itinerant, ha canviat de casa, feina i país en incomptables ocasions. Una vida d’anades i vingudes.
Va aterrar a Barcelona el 1989 i després de diverses feines, el 2004 va començar com a cirurgià cardíac a l’hospital de Móra d’Ebre. Un dia del 2005, una dona de 82 anys va ingressar al centre mèdic amb càncer de còlon terminal, diabetis, hipotensió, taquicàrdia, hemorràgia digestiva i signes d’infart miocardíac. Se la va intentar estabilitzar però la malaltia es va tornar irreversible. Va ser llavors quan la filla de la pa–cient va acudir a ell, “desesperada de veure patir la seva mare intentant ingerir les últimes gotes d’oxigen”, perquè posés fi a aquella tortura. Així ho va fer. Li va subministrar una injecció de clorur potàsic. “La lluita no tenia cap sentit i vaig posar fi al seu patiment innecessari”.
L’honestedat amb què el doctor va reflectir en el comunicat mèdic la decisió (que si no hagués anotat probablement hauria passat desapercebuda) li va costar el seu lloc de treball. “Vaig pensar que no tenia res de què amagar-me perquè no havia fet res dolent”, però l’hospital ho va denunciar i el va acomiadar. La filla de la pacient li va donar el seu suport durant el judici, assegurant que va ser ella la que l’hi va demanar, però el van condemnar a un any de presó. Es va veure obligat a marxar al Regne Unit per començar una nova vida amb la seva família.
Quan semblava que les coses el calmaven, el 2010 el diari sensacionalista The Sunva reobrir la ferida que semblava estar tancada. Va aconseguir la seva història i la va treure en portada. El titular: “El metge assassí”. Va provocar el seu acomiadament immediat i el seu retorn a Barcelona. “Ho vaig perdre tot: cases, cotxes, estalvis... però el més dolorós va ser perdre la dignitat. Em van tractar com un assassí”. Defensa que va actuar “humanament” i no ho va viure com un delicte “perquè no vaig pensar mai que havia matat algú”. “Qui som nosaltres per decidir si la persona ha de mantenir el dolor?”. “Vaig fer el que havia de fer”, encara que, ateses les conseqüències, “avui dia no tornaria a fer-ho. M’ha arruïnat la vida”.
Ara, vuit anys després, ha decidit plasmar en paper la seva història i acaba de publicar Morir viviendo. Vivir muriendo, un llibre ple de “sentiments i sensacions humanes pures”, que recomana a “bones persones” i que –assegura– pot servir com a evasió i ajuda en moments en què sembla que no hi hagi ni un bri d’esperança.
El seu refugi es diu Yolanda, la dona amb qui es va casar fa 14 anys. És pare de tres fills –va tenir dues filles amb el seu matrimoni anterior i un fill amb la seva esposa actual–, fa 32 anys que exerceix com a metge i el 2010 va decidir canviar els hospitals per les urgències a domicili. “No tindria problemes per trobar feina en un hospital però ja no en vull més, d’això”.
Es defineix com un home amb “conviccions humanes”. La medicina ha estat el seu bastó en els pitjors moments. El seu altre pilar ha estat la música. Avui dia es considera un home feliç i si hagués de triar entre Londres i Barcelona es queda amb “amb el sol i el mar” de la capital catalana.“ Ja no vull més pluges i dies grisos en la meva vida”.
Ha salvat vides en hospitals, carrers, ambulàncies i helicòpters, però “l’acte més humà que he fet en la meva vida va ser ajudar a morir aquella pacient”. Va ser una decisió que va fer que un acte d’amor i compassió es convertís en un malson.